Reflexió de 1º batxillerat.

Bé, aquest any ha sigut diferent, per aixina dir-ho. Al començament la meua vida era prou normal, fins que en un xicotet període de temps tot va donar un gir de 180º.

Parlant del curs... al principi estava realment atemorida, sabia que aquest any anava a ser dur i per tant tenia claríssim que havia de treballar el doble. Sincerament, aquest curs ho he passat prou mal, ha sigut un estrés continu, que si examens cada setmana, que si treballs... ha sigut un infern, i encara que desitjara que arribara el cap de setmana, no servia per a res, ja que em pense que pocs caps de setmana em tingut sense haver d'estudiar. Però com en totes les coses, poc a poc, et vas acostumant i adaptant a eixe ritme.

Respecte a la meua vida personal podria contar un milió de coses, ja que m'han passat infinitats, tan bones com roïnes. Les roïnes m'han servit per a aportar-me més experiéncia front als problemes, i a les situacions, les bones m'han ajudat a eixir dels foraets en els que m'havien enfonsat les roïnes. Però a pesar de les males situacions que he viscut en aquest any, no el canviaria, pues he conegut a persones que avui en dia son realment essencials, i a donar-me conter de les que ja ho eren, que ho fossen més.
Quan va començar l'any em vaig dir: "afora els problemes, tots els moments roïns es queden tancats en el 2009, aquest es un nou any". I així ho vaig fer, les experiencies roïnes cal deixar-les a un costat, o es més, en el passat, i m'he donat conter del que realment importa es el present, el que vius actualment, en les persones que si t'estimen i que tan sols volen el millor per a tu.

Ara que pràcticament ha finalitzat el curs, puc dir, que aquest any em marcarà fins l'últim dia de la meua vida, i que serà un dels més importants en tots els sentits.

Nit de San Joan.

Sant Lluc narra en el seu Evangeli, que María, en els dies següents a l'Anunciació, va anar a visitar a la seua cosina Isabel quan esta es trobava en el sext mes d'embaràs. Per tant, va ser fàcil fixar la solemnitat del Bautista en l'octau mes de les candeles de juny, sis mesos abans del naixement de Crist. Des de llavors es va assenyalar esta nit com la de Sant Joan, molt pròxima al solstici d'estiu que ha heretat una sèrie de pràctiques, ritus, tradicions i costums els orígens de la qual són immemorials en tot Europa i s'han estés per molts pobles d'Amèrica. El paradoxal de l'assumpte és que el 24 de juny se celebra la data del naixement de Sant Joan el Baptista, que en realitat no hauria de festejar-se perquè el dies natalis dels sants sempre va ser el de la mort.

En l'Evangeli de Sant Lluc es compte que son pare, el sacerdot Zacarías, havia perdut la veu per dubtar que la seua dona, Isabel, estiguera en cinta. No obstant això en el moment de nàixer Sant Joan la va recuperar miraculosament, com se l'havia predit l'àngel Gabriel.

Desbordant d'alegria, la tradició religiosa diu que va encendre fogueres per a anunciar a parents i amics la notícia. Quan segles després es va cristianitzar esta festa, la nit de San Juan.

Es un dia que tot el món espera impacient, ja que es un dia de gran festa. Et reunixes amb els amics i hi ha un ambient molt cómode, no hi ha ningú que estiga en sa casa, tots estan al carrer.
La celebració consistix principalment a fer una foguera el més gran possible i portar quanta cosa vella tingues i et vullgues desfer d'ella, eixa és la nit perfecta per a això, també recolzar fer els rituals tradicionals i sobretot passar-ho bé.

Realment, jo no coneixia aquesta festa, sabia que un determinat dia la gent baixava a la platja a encendre fogueres. Fins que un dia Anna es va quedar al meu apartament i va sugerir baixar a la platja a vore l'ambient. Des d'eixe dia espere eixa nit amb ganes, i este any encara més, ja que extressada pels exámens, no veig la llum del sol des de fa mil

Vinga ànim xics, que tan sols queden quatre dies!

Diccionari per occiosos.

Gent

Al llarg de la teua vida vas coneixent a gent, gent que et fa riure, gent que et fa plorar, gent que només vol el millor per a tu, gent a la que li tens afecte, gent bona i gent roïna, gent en la que tens una bona amistat, gent en la que has passat el millors moments, gent que es preocupa per tu, i gent que intenta fer-te mal.

Tans sols tinc de disset anys, i he conegut a tots els tipus de persones que he descrit, i encara que me quede per coneixer moltíssimes més, no m'arrepentisc de les experiéncies viscudes en totes elles. Les roïnes m'han fet més forta i m'han ensenyat moltes coses i les bones, les que devéres m'importen i les que es preocupen per mi son les que necessite que estiguen al meu costat dia tras dia.

Ja s'apropa...

Està ahí, a dos metres davant nostre, podem notar la caloreta, podem sentir eixe ambient estiuenc. No ens queda res, tan sols dos setmanes, encara que estiguen carregades d'exàmens, per a alçar-se del llit i no saber en que dia vius, per a tindre tot el dia lliure, per a no tindre que tocar un sol llibre i poder estar en la platja o en la piscina tranquil·lament.

L'any passat, a un mes de l'estiu, la marca de cervessa Estrella Damm va fer un anunci rodat a Formentera. Narrava una minihistòria d'uns amics mentre sonava de fondo una caçò. Eixa cançò va ser reconeguda com la cançò de l'estiu, es d'eixes típiques cançons que quan l'escoltes una vegada estás tot el dia tararetjant. El títol era: Summercat.

Bé, l'altre dia estava mirant la tele i de sobte va apareixer un anunci similar, però amb una música i història diferent. La primera vegada vaig pensar: Vaja, en lo bonico que era el de l'any passat... I sense donar-me conter vaig estar tota la vespra amb la cançoneta. Así us la deixo, espere que us recorde tant a estiu com em recorda a mi:




"A veces lo que buscas está tan cerca, que cuesta verlo"

El comportament a classe.

El comportament esta lligat a l'educació i aquesta es la regla básica que s'ha de mantindre a classe, encara que la majoria dels cassos no es possa en pràctica. Un bon comportament vol dir un saber estar, i hi han diferentes regles d'educació.

Intentaré fer-ho en ordre, es a dir, tal com va trascurrint la classe. Una vegada entra el professor/a, cada alumne s'ha de sentar al seu seient i permaneixer en silenci. Es condidera una falta de respecte que el professor/a entre i els alumnes estiguen: uns jugan, altres en roglet parlant i altres s'han anat a beure, es una de les normes que menys es compleix.

La norma més esencial, desde el meu punt de vista, es l'atenció, quan un professor esta explicant matèria, es una falta de respecte molt greu, pues a tots ens agrade que ens escolten quan parlem. Ja no sols perque estas desconcentrant al professor i no t'estas enterant, sinó perque també arribes a molestar als teus companys, i aquestos si s'interessen per la classe.

Una altra falta de respecte es alçar-se a meitat classe o bé a contar-li alguna cosa al teu company/a o bé a tirar alguna cosa a la basura. Encara que aquesta última molts professor no li donen importància, tan sols hi ha que preguntar si ho poden fer, igual que passa quan es necessita anar al bany.

Si es vol preguntar algun dubte o donar algun tipus d'informacció es deu alçar el braç i només quan el professor/a et done permís podrás parlar. Si tot el món parla al mateix temps, es fa un soroll insoportable, i al cap i a la fi, no s'enten res.

Quan et dirigeixes cap al professor/a tens que tindre educacció, es a dir, el professor/a no es com un "colega" més. Aquesta norma també s'aplica als alumnes, es a dir, entre company i company, pues tots em de parlar de manera formal.

Y finalment, acabaré aquest test sobre com es deu comportar en clase afegint unes petites regles: no es deu menjar xiclet a classe, no es pot dur ni gorra ni ulleres de sol, i s'ha d'anar a classe vestit apropiadament, es a dir, amb la roba que cal, ja que estem en classe i no en la discoteca.

Dia de festa.

El dimarts abans que s'acabara Pasqua, els alumnes de batchiller, que tenen com optativa francés, van organitzar una festa. L'anterior setmana vam estar fent postals en les quals invitàvem a tots els alumnes que també tenien com optativa francés. Vam fer-ne de targetes molt originals. Van ser classes molt entretingudes, ja que ens agrada fer de tot menys classe! També vam fer-ne una a la directora, que no podia faltar en aquesta festa, i que a més també es professora de francés. Lúltim dia d'eixa setmana vam anar a entregar-les per tot l'institut i vam haver de llegir-les en veu alta. A mi personalment em va tocar llegir la carta de la directora, em vaig fica molt nerviosa, ja que no m'agrada que m'escolte molta gent quan estic llegint francés.

Eixe dimarts ens vam saltar classe, ja que teníem que preparar tota la festa. Com que sabia que anàvem a fer creps i tartes, tant dolces com salades, no volia menjar res fins eixe hora, es a dir després del pati, ja que volia fer lloc a l'estomac! Vaig haver de patir molt fins eixa hora i quan va arribar, que l'esperava amb prou d'impaciència, em vaig quedar ben agust.

Quan va passar l'hora ens vam haver de preparar perquè ja era l'hora que vingueren tots els alumnes, aixi que la nostra professora de francés, Raquel, ens va fer ficar als cuiners, en aquest cas cuineres, un gorro i un davantal, com es pot apreciar en al foto.

Jo i Anna que som les cuineres oficials, ja que en cada festa som nosaltres les que fem els creps, ens vam preparar i vam començar a fer moltíssim creps i lógicament molta més massa. Vam arribar a fer montonets de creps, uns sis o set, de més de deu creps cada un. Estàvem segures que ens havíem passat amb els creeps, en canvi tot el contrari, ens vam quedar sense massa, la gent no més volia repetir. Va estar prou be, va ser un dia diferent, un esmorsar diferent.

Votacions.

No havia penjat aquesta entrada abans perquè havia estat pensant en com s'anava a vore el meu vot. Bé, he entrat en el blog de Rosa i he llegit la seua última entrada. Considere que té molta raó, ja que pense que alguna gent esta votant per eixos motius i està sent mol subjectiva, però dona la casualitat que el blog que jo considere que es el millor coincideix amb el de la meua amiga. He estat tota una vesprada observant blogs i decidint, i m'he adonat que tinc raons suficients per votar a eixa persona i no a un altra. La meua opinió es la següent: hi han blogs que només per l'estètica ja no els votaria, ja que no em dona gust entrar en ells, hi ha d'altres que quan entre la primera sensació que sent es d'estrés, ja que han volgut ficar moltes coses però també han d'estar ordenades, hi ha alguns que no han penjat entrades optatives i els que n'han penjat, per al meu gust, són massa simples, també hi ha blogs que els treballs obligatoris no s'han realitzat, i hi han d'altres que no considere que l'hagen dedicat temps a eixos treballs. Per aquestes raon he anat descartant a gent i sols m'han quedat dos vots:

-Anna Baquero -> http://amblanostrallengua.blogspot.com
-Sonia Montoya -> http://sonmoncs.blogspot.com

Diccionari per a ociosos

Mentir:

La mentida forma part de la nostra vida quotidiana. Moltes vegades ens hem vist forçats a mentir per eixir-ne de situacions un tant embarassoses o per a no fer mal a l'altra persona, en aquest cas estem parlant de mentides piadoses. Si bé, este recurs també es utilitzat per fer-ne mal a les persones. Amb aquesta utilitat les fan servir persones roïnes, i sobretot envejosses. També són utilitzades per persones que mitjançant aquestes volen fer creure que són millors que la resta, i inclús hi han mentiders que s'arriben a creure les seues pròpies mentides. Per desgracia estem rodetjats per mentides i el que es més péssim, per persones que les saben utilitzar… a saber quantes vegades haurem donat per vàlida una informació sent falsa. Encara que una cosa està clara, s'atrapa abans a un mentider que a un coix.

Crònica de 4º ESO

Ja havien passat tres anys, tres anys des d’aquella vegada enfront de l’insitut visualitzant cares noves.

Este any era més difícil, aquest any ja estudiaves el que volies fer en un futur. Es separaven les ciencies i les lletres, i este any sabia que no anava a tindre la classe del últims dos anys. Estar en classe amb gent nova em feia molta vergonya. Quan vaig vore la llista vaig vore que erem vint-i-tres persones, jo que sempre havia anat a classes de tan sols dotze companys! Sempre resava per a que no em separaren d’ Anna, i sempre hem tingut la sort de que ens ha tocat juntes. Em tornava a juntar en persones de les quals m’havien separat. El començament de curs no va anar molt be, vaig tindre un problema familiar, i això va fer que em desviarà dels estudis. Encara que poc a poc amb l’ajuda dels meus amics i del meu nuvi, vaig tirar cap davant. Els principis sempre solen ser costosos, em feia rabia no traure la nota que volia, pero quan més avançaba el curs més augmentava la nota, i això em tranquilitzava, ja que sabia que encara que no contara per a res la mitja, volia traure-la alta.

Al principi de curs ens van comunicar que quan s’acabara l’institut hi havia una escursió a Italia, tota la classe estava molt emocionada, ja que era fora del païs i damunt aniriem en baixell. Tots vam pagar abans de que s’acabara el plaç.

Tots els anys al finalitzar l’estiu Julia i jo parlàvem de quedar, però mai ho féiem., i si ho féiem ere una vegada cada tants mesos, però este any va ser diferent, ja fore perquè erem més majors i la amistat es valorava més, però quedàvem molt més sovint i ens tocàvem prou per telèfon.

La relació amb la meua germana Carla també havia millorat, encara que sempre estiguerem barallant, el fer-me més major m’ajudava a tindre més paciencia i a no enfadar-me per tonteries com feia antes.

Anna s’havia convertit en el pilar més gran que tenia, ja no feia les coses sense contar amb ella, perque ella estava dins de tots els meus plans, encara que van haver èpoques en queens vam distanciar. Havia començat una relació amb el meu millor amic, i les coses pareixien que anaven prou bé.

A mitad curs em vaig anar en la meua familia a Barcelona un cap de setmana, em encanta anar de viatge amb la meua familia, es quan em done conter de la sort que tinc. Vam vore Barcelona, vam anar per les Rambles, i vam anar a vore el musical de Hoy no me puedo levantar, em va encantar, m’haguera pujat a l’escenari a ballar amb els protagonistes, encara que en un principi jo no volia anar ja que no em sabia cap cançò de Mecano, però vaig rebre molt bones valoracions de l’obra i em va fer goig, i sincerament tornaria a vore-la de cap.

Este any teniem una assignatura nova, projecte monogràfic d’investigació (PMI). A mi m’havia tocat l’ambit químic, es a dir, comprobar el ph de l’aigua, la conductivitat, etc. Sincerament se’m va fer molt pesat. Cap a final de curs els professor van proposar una excursió extraescolar a Vila-Real, per presentar un power point sobre el que haviem fet durant tot el curs. Ho tenien que fer tots els ambits: lingüistic, quïmic, biológic, i tecnológic. Al ser en un horari fora de l’institut i no ser voluntari molta gent no va voler anar, vam ser pocs els que vam anar, però ens ficaven un deu en l’ avaluació, i a mi em feia falta, ja que no havia treballat molt dur durant el curs.

Per fi havia arribat el vint-i-tres de juny, havia sigut un any molt dur, m’havia esforçat molt en els examens i finalment estava contenta amb la meua mitja, pues havia merescut la pena tant d’esforç. Eixa nit era San Juan, vaig quedar amb el meu nuvi, ja que era el seu sant i em vaig anar prompte a dormir perquè al dia següent començava el viatge a Italia.

Estava molt emocionada, havia desitjat eixe moment desde que ens ho van comunicar. Vam agafar el baixell en Barcelona fins arribar a Genova, en el baixell sols vam dormir una nit. La veritat vaig quedar molt decebuda, ja que sobretot careixia de limpiesa. Vam vore moltíssimes cuitats: Pissa, Luca, Génova, Verona, Floréncia, però sens dubte la cuitat que més em va agradar va ser Venecia, em va pareixer tan increíble, illes flotants, barques entre mig de dos carrers, el Gran Canal, esque va ser tota la cuitat en conjunt el que em va enamorar. Respecte al menjar vaig acabar aborrida de tanta pasta, trobava a faltar el menjar espanyol, i el primer que vaig fer quan vaig arribar a casa va ser un ou en creïlles. Ho vaig pasar realment bé.

No volia que arribara septembre, començava el Baxiller i sabia que ho anava a passar prou mal.

Eixe estiu va ser un poc diferent, vaig estar la major part d’ell en l’alqueria de m’abuela cuidant a m’abuelo perquè ella soles no podia, aleshores vaig estar ben poc en Benicàssim.

S’acabava l’educació obligatória, ara ja era lliure de fer el que volgués i si volia de ficar-me a treballar. Pareix mentira com passa el temps, com ja he dit feia dos dies que encara estava visualitzant cares noves. Es un pas important el del col·legi a l’institut, aprens a ser responsable i conseqüent dels teus actes, aprens que la vida no es tan bonica com te l’han pintada, i aprens que si vols algo ho tens que aconseguir amb esforç.

Les millors coses que em duc de l’ESO són les persones que avui en dia continuen al meu costat, perquè aprens a fer-te major, i t’adones del que es tindre una amistad, ja no sols es canviar-te els cromos que tens repetits o a jugar a tu la portes, sinó a estar disponible quan l’altra persona ho necesita, i ha demanar ajuda si ets tu el que ho necesita.
S’acaba l’ESO i me duc a la persona més important que l’ha compartit en mi, Anna.

Barack Obama es elegit president dels Estats Units, succein a George W. Bush. El 25 de Juny mor Michael Jackson.

Crònica de 3º ESO

Com tots els anys anava dies abans que començara l'institut per comprovar les llistes, este any em dolia més separar-me de tots els meus companys, l'amistat que hi havia crescut entre nosaltres era molt gran. Havia quedat en Anna per a dinar quan de sobte van tocar al telèfon, Anna va ficar l'altaveu ja que Sheila i Ana havien de comunicar-nos alguna cosa a les dos, aleshores van dir gritan: ENS HA TOCAT LA MATEIXA CLASSE! En eixe moment Anna i jo ens vam abraçar i vam comenta a saltar d'alegria i per l'altra banda del telèfon estaven Sheila i Ana també saltant i gritant.. Sabia que aquest curs anava a ser increïble, tornàvem a estar tots junts. Eixe any encara vam rebre més queixes, i la nostra tutora: Lourdes s'arribava a enfadar moltíssim.

En este any vaig conéixer a gent nova, i vaig fer amistats molt bones també, com es el cas de Dani, que des del primer moment que vaig parlar amb ell, em va transmetre moltíssima confiança.

Eixe any era la primera vegada que anava a una discoteca, encara que fora Light, es deia Capital. Quedàvem els dissabtes a les quatre del mig dia per arreglar-nos, i passàvem tota la vespra ballant, m'encantava anar, era un nou món per a mi.

Cap a Gener vam anar d'excursió a la neu, a Andorra, tenia moltes ganes d'anar, ja que cada any anava amb la meua família i eixe any encara no havia anat. Vam agafar una habitació Anna, Noemí, Clara i jo, però pràcticament ens passàvem el dia anat d'habitació a habitació per passar una estona amb els amics. Una anècdota que recorde d'eixe viatge va ser quan una vegada acabada la classe amb el professor anàvem tots a les taules del bar a descansar, i de sobte una persona volia anar a la pista blava quan per la verda encara es caia, tot el món el va tractar de convéncer però ell empenyat, total, estàvem tots jugant i de sobte es veu a un esquiador embalat baixant la pista i cada vegada s'arrimava més on estàvem nosaltres, i de moment en compte de frenar va eixir despedit cap a totes les taules i va quedar davall d'una. No revelaré el nom, però pense que eixa persona està farta que li ho recorde, perquè poques vegades m'he enrist tant. Vam acabar agotats d'eixe viatge, i es va fer un poquet dur tornar a la rutina.

Aquesta Magdalena no erem la mateixa colla, ens havíem juntat amb unes altres persones i ara el nom era : Sin límites. Este any em deixaven més estona i tenia més llibertat, pràcticament no apareixia per casa.

Va ser en aquest any quan la meua germana, Carla, va pendre la comunió, encara que el temps no va acompanayr l'ocasió i per lo tant el picoteig que estava planificat es va tindre que cancelar. Ens van ficar en una sola prou menuda, vam quedar bastant decebuts.

Eixe any també vam, anar a Port-Aventura, i vaig poder muntar a atraccions que dos anys abans no havia pogut muntar pel simple fet que no ens havia donat temps. La veritat que al final del viatge no va ser del tot bo, ja que vaig renyir amb el meu millor amic, i vam estar dos dies sense parlar-nos.

S'acabava juny, i amb ell l'institut, però ja no van haver-hi més llàgrimes ja que tenia més independència per anar a Castelló i quedar amb Anna, o parlar cada setmana amb ella, sempre estàvem en contacte.

Al principi d'estiu vaig anar amb la meua família a l'Expo de Zaragosa, em va encantar. Hi havien mil pavellons de tots els països, i en cadascun dels pavellons podies veure una representació d'ells: menjar, cultura, etc. Hi feien repesentacions, i a vegades feien algún passacarrers. Va estar prou divertit, encara que vam elegir uns dies no massa agradables, ja que va fer molt d'aire i després va començar a ploure i com que era estiu sols portàvem roba de la temporada i xaquetetes finetes, així que ens vam congelar.

Més tard vam anar França, per la costa, la veritat tenia molt poques ganes d'anar, ja que m'ho estava passant realment bé eixe estiu. Només arribar ja estava contant els dies arrere, a més el mòbil no em donava senyals, se'm va fer eterna eixa setmana. Però també vaig descobrir cuitats molt boniques, i vaig practicar el francés, encara que sols hagués donat tres anys. Els primers dies ens vam quedar en casa d'uns tios de mon pare, que havien inmigrat a França feia quaranta anys. L'últim dia que ens vam quedar en sa casa vam anar a dinar a casa del seu fill, que era cosí de mon pare. Quan vaig baixar del cotxe em vaig quedar bocabadada en la casa que tenia davant meua, pareixia com si ho estiguera somiant. Tenien un jardí que pense que era la meitat de Castelló, tenien una cuadra, colxonetes i una piscina climatizada, per no parlar del decorat de l'interior.

El que més em va agradar d'eixe viatge va ser quan vam anar a Lourdes, tant em va agradar que tornaria unes deu vegades més. Hi havia un esglesia enorme, on hi havia infinitats de persones resant. Per for, davant l'esglesia, hi havia una estatua gegant de la Verge, i estava envoltada de milers de rams de flors. I allí estava la cova, on la Verge se l' hi havia aparegut a una xiqueta analfabeta, Bernadette. La gent passava objectes personals: creus, fotografies, etc, per la roca. Milers de persones feien cua per poder tocar la roca i el que més em va impactar es que anava gent de països molt llunyans sols per resar a la Verge. Hi havien milers de carruatges en els quals estaven gitades persones que no podien caminar i anaven amb sèrum, persones cegues, minusvàlids, agenollats enterra i demant-li a la Verge. Era increïble la fe que dipositava la gent que anava a vore-la. La gent també agafava aigua, la qual havia descobert Bernadette en eixa coba gràcies a les indicacions de la Verge.

Eixe estiu va ser el millor de tots, passava les vint-i-cuatre hores del dia amb Julia, i vam estar més unides que mai. Ja havia asolit la total independéncia, i feia que no parar en casa. Quan no estàvem a la banyan-nos, estàvem jugan a cartes, quan no estàvem en casa d'una i d'atra. Sens dubte va ser inolvidable.

Respecte al meu voltant també van ocurrir fets que destacaren en el 2008 com : la mort de 12.000 persones per un terratrémol en la província China, Schiuan. Es en aquest any quan es celebra la Exposició Internacional de Saragossa, baix el tema "Aigua i desenvolupament sostenible" . La Oreja de Vang Gogh ja té una nova vocalista, Leire Martínez.

Crònica de 2º ESO

Un nou curs començava de nou, aquesta vegada estava ja molt més tranquil·la, ja que ja sabia com funcionava tot. Tenia unes ganes inmenses de tornar a l'institut per vore a tots els meus companys, i sobretot per vore a Anna, l'havia trobat molt a faltar.

Aquest any la classe de primer s'havia separat, tornava a tindre nous companys, però el nombre de companys no variava. Amb el pas del temps la confiança entre tots nosaltres anava augmentant. Vam arribar fins un punt en què ens portàvem tots tan bé que no ateniem en classe, sempre estavem fent rialles. Eixe any vam rebre moltes queixes dels professors. Tots estàvem molt units, hi havia molt de companyerisme .

Quan més anys tenies més llibertad adquiries, l'hora d'arrivada a casa anava augmentant, i també em deixaven anar més lluny amb els amics.

Recorde que eixe any ja no donàvem plàstica sinó música. La veritat em feia un poc de por, ja que en el col·legi no era molt bona tocant la flauta, sempre solia traure notes prou baixes, però va ser tot el contrari, ens va tocar un professor que es deia Jaume, vaig apendre molt amb ell i a més tocàvem cançons noves, es a dir cançons que en eixe any s'escoltaven per la ràdio, com: Nada fue un error, La tortura, etc. Solia ficar pel·lícules de ball o que estigueren relacionades amb la música i ja cap a final de curs vam fer un ball per parelles, encara el recorde. La veritat anava a classe de música en ganes, ja que sabia que a més d'apendre coses noves m'ho anava a passar bé. Un altre professor d'eixe any que recorde amb molt d'apreci va ser el d'historia, Toni. Recorde que el primer dia que vam tindre classe amb ell ens va dir: Jo puc donar molta confiança i també puc ser un cabroncete, però ja voreu que quan acabe el curs i ja no em tingueu i mos creuem pel pasadis em direu que em trobareu a faltar. Durant tot el curs va ser un professor molt bó, però ja no sols era un professor sinó que amés era com un amic, i cada vegada que la classe finalitzava et feia mal la panxa d'enrriuret tant.

Aquesta magdalena també va ser diferent, ens vam crear una colla un grup d'amigues, però al final sempre anàvem les mateixes: Anna, Ana, Sheyla i jo, i la veritat no m'ho vaig poder passar millor. Ens vam fer unes sudaderes i anavem les cuatre més feliços que res.

En eixe any vaig anar a Benicassim per quedar-me a dormir en Pasqua, però em vaig quedar fins finalitzar l'estiu perque ma casa estava en obres. Odiava viure allí, cada dos per tres havia d'agafar un bus per baixar o pujar i a més quan venia a Castelló tenia que dependir d'algú perque sinó em quedava al carrer. Encara que sempre dependia d'Anna. L'haver estat en Benicassim va fer que em distanciara d'algunes persones i en especial de Kike.

Aquest any el viatge de fi de curs era a Castella i LLeó, aquest any sabia que m'ho anava a passar millor que el viatge de primer, erem tots més majors i damunt eren cinc dies. Sabiem qui anàvem a dormir en cada habitació, ho teníem planejat tot. Setmanes abans Anna ens va dir que no podia anar, perque tenia un torneig de bàsquet, em va fer moltíssima llàstima, ja que sabia que no anava a ser igual, encara aixina ho vaig disfrutar al màxim. Tambè guarde molt bons records. La cuitat que més em va agradar va ser Salamanca: la gent, l'ambient, els paisatges, els monuments, realment m'agradaria tornar.

Al finalitzar els curs vam anar a aquarama, va estar divertit, i sobretot vaig coneixer a gent nova.

Aquest any no em va donar temps a despedir-me d'Anna, per lo que la plorera la vaig tindre en ma casa. Aquest estiu estàvem molt més en contacte, ens tocàvem més sovint i es va quedar a dormir a ma casa un parell de dies.

En estiu em vaig anar en la meua família de viatge a Sort, és un dels viatges que més em va agradar, vam dormir en una rulot, en un camping i durant el dia anàvem a visitar pobles del voltant. Com a mon pare i a mi ens agraden els deports de risc vam decidir fer barranquisme, va ser genial, es una experiencia que mai oblidaré, era com tirar-te per tobogans, això si, l'aigua estava congelada. Un altre dia vam decidir fer rafting, això em va donar més impressió, anàvem un deu persones més en una barca i anàvem per un riu el qual la corrent era molt forta, també va ser molt divertit.

També puc recordar fets que van marcar el any 2007 com es el cas del naixement de Sofia de Borbón, segona filla dels Prínceps d'Astúries. En aquest any també es va produir la desaparició de Madeleine McCan.

Crònica de 1º ESO

Va ser l'any en què vam començar l'ESO. Era un any diferent, sabies que tenies més llibertat , un mòbil nou i unes claus pròpies. Podies eixir amb els teus amics, encara que sols fos una estona, i pareixia que t'anaves a menjar el món.
Recorde que el canvi del col•legi a l'institut em tenia atemoritzada. Creia que l'institut era un món totalment radical al que havia vist fins ara, i el tema que més em preocupava era la droga. Pensava que em presionaríen a fer alguna cosa que jo no vullgues pel simple fet de ser més major que jo, encara que avui en dia m'he adonat que no és com em pensava. També havia escoltat que no estava ben vist portar falda, i va ser el primer que vaig preguntar sols entrar, també m'he adonat que de no eren més que bajades.

Setmanes abans que començara l'institut anava tots els dies allí per comprovar si havien ficat les llistes de classe. Sabia que m'anaven a separar dels meus companys i que anava a conéixer a gent nova, però realment m'atemoria vore-les.
Un dia vaig anar i finalment les havien penjat. La meua cara va ser de sorpresa quan em vaig adonar que sols tenia tretze companys i que a més la meitat ni coneixia.

Recorde que el primer dia d'institut anava vestida amb el meu conjunt preferit: uns vaquers de campana amb una camiseta de manega curta, que ficava unes lletres blaves com si foren velles, i unes sabatilles de deport blanques. Vam quedar totes les amigues mitja hora abans. Mentre xarravem anava fixant-me en la gent i veia infinitats de cares noves. Ens van reunir a tots en l'aula d'usos múltiples on ens van donar una xicoteta xarla en la qual ens explicaven les instalacions de tot el centre y com anava a funcionar la nostra estància en ell. Ens van dividir per classes i ens van presentar a la nostra tutora: Mari Cruz , que també era la professora de Ciències Naturals.

Cada vegada anava perdent la por i veia que no estava tan mal l'insititut, inclús m'agradava més que el col•legi. En l'institut tenies molta més llibertat i per lo tant més responsabilitats, havies de treballar més dur i esforçar-te més, però era molt més divertit: es va acabar lo de pujar i baixar cadires, el de fer una fila abans d'entrar, quan no venia un professor no feies res, en cada assignatura era un professor nou, entre classe i classe podies parlar amb els teus amics, i sobretot, hi havia una cantina on comprar-te totes los marranades que vullgueres.

Poc a poc ens vam anar coneixent, vaig fer moltes amistats noves i la veritat vaig coneixer a persones en les que avui en dia guarde una bona amistat. Com és el cas de Kike, era el nuvi de la meua millor amiga, abans en el col•legi no ens podiem ni veure, i va ser passar a l'institut i es va convertir en el meu millor amic. Vam estar molt units.

Com també és el cas d'Anna, al començament era una xiqueta més de la meua classe, però la professora de Valencià ens va manar fer un auca per parelles, com que ho va fer per ordre de llista, em va tocar amb ella. Solament ens va fer falta quedar dos vegades per començar una gran amistat. A partir d'ahí sabia que en un futur podia tindre una amistat amb ella, perquè realment vam congeniar molt bé.

És en aquestos anys quan comences a fixar-te en xics, i jo ja m'havia fixat en un, ho vaig guardar en secret durant bastant temps fins que vam decidir eixir junts. Però tan gran era la vergonya, que cada vegada que ens creuàvem baixàvem el cap. Va ser un romanç curt, ja que sols va durar dos mesos, però va ser el meu primer nuvi.

Tirant cap a l'abril ens van proposar una excursió a Conca, Alarcón. Tots volíem anar, ho desitjàvem moltíssim ja que mai havíem anat a una excursió de tres dies i a més a més sense pares. Contavem els dies arrere i finalment va arribar, vam fer un fum d'activitats: tirolina, escalada, orientació, passeig amb cavalls, i per la nit ens arreglavem i anàvem a la discoteca. Encara que van ser tres dies, ho vaig disfrutar al màxim, de fet tinc molts bons records d'eixa escursió

Dos dies abans d'acabar l'institut, el professor de matemàtiques ens va dir que l'últim dia teníem un examen, tots ens vam enfadar moltíssim, ja que era el dia abans que s'acabarà l'institut i no voléem estudiar. Recorde que tota la classe va estudiar molt perque eren molt complicats els seus examens, i quan va entrar en classe ens va separar a tots i ens va donar un full blanc tallat per la meitat, de sobte ens vam mirar tots estranyats i va dir: no anem a fer l'examen, era una xicoteta broma, vos vaig a fer una autoavaluació. Pense que encara em vaig enfada més, però realment em va llevar un gran pes de damunt.

Al dia següent vam anar a Port- Aventura amb tots els primers. La nit d'abans estava molt emocionada, ja tenia pensat que atraccions m'anava a pujar. M'ho vaig passar genial, la veritat.


Em feia molta llàstima que s'acabarà l'institut, sabia que anava a trobar a faltar als meus companys però en especial a Anna, ja que al llarg de tot eixe curs es va convertir en una persona molt especial per a mi. Sempre recordaré la plorera que vam agafar les dos en els banys. Cada tres setmanes ens tocàvem per contar-nos novetats i sempre acabàvem plorant perquè ens trobàvem molt a faltar.

Eixe estiu també va ser diferent, era la primera volta que em deixaven eixir per fora de l'apartament. Anava amb Julia, la meua millor amiga de l'apartament cap al torreón i cap a l'eurosol. Ens sentiém com si tinguerem vint anys i realment tan sols tenéem dotze, i en el seu cas, onze.

A més del meu voltant, eixe anys també van ocorre fets que van marcar en l'historia. En eixe any va ser la presentació d'una nova cadena televisiva: La Sexta. Va entrar en vigor la llei d'antitabac. Rescpecte als deports, Fernando Alonso es va proclamar per segon any consecutiu Campió Del Món de Fórmula 1, i Pau Gasol es va convertir en el primer espanyol en jugar un All Star en la NBA. Quan parlem sobre catàstrofes d'eixe any podem nombrar el terratrémol que va sacsejar Indonèsia en Maig, deixant un total de 5.778 persones mortes. També van morir 1.399 persones en Filipines degut al tifó Durián en el mes de Decembre.

MAGDALENA 2010!

Un altre any més fent conter arrere per saber-ne els dies que falten per a què comence la Magdalena. Prompte els carrers s’ompliran de vida. Son dies de viure al carrer, de menjar al carrer, de fer festa al carrer. Els cotxes es deixaran a un costat per anar caminan i pedremos pels carrers de Castelló.
Les caminates, l’olor a pòlvora, el murmuri de la gent, i la música de les charangues, fan que els nou dies de festa siguen l’excusa perfecta per estar al carrer.

La festa comença el dissapte pel matí, es tracta d ‘anar cap a la primera mascletada acompanyat de la gent i escoltant les cançons típiques de Magdalena pel darrere.
Pel vespre es fa el pregó, és un desfile en el qual hi fan preséncia els moros, la mitologia i sobretot dances castellonenses i del reste de la província.

El diumenge és fa la romeria de les canyes, el lloc d’ixida és L’església de Santa Maria, caminem per dins de la cuitat fins on trobem de sobte el primer molí, que realment és on comence el que és l’horta de Castelló, des de ahí fins a la Magdalena passant per diverses ermites, la més important la de San Roc, on és tradició que la romeria pare per esmorçar i fer la típica tocada de campanes, i finalitza en la Magdalena, que antigament era on estave enclavats els primers habitants de Castelló, de fet conmemorem la baixà des de la muntanyeta fins el pla.
La resta de la setmana continua sent igual de agitada. A les dos comencen les mascletades, i per la nit, després de vore els castells de foc, hi fan concerts de artistes reconeguts.

Per a mi la nit més especial i divertitda es la de “ La nit màgica per Xarxa Teatre”, el recorregut comença en la plaça Cardona Vives i finalitza en la plaça Jaume I, per tot el recorregut la gent tenta als dimonis, uns homes encaputxats els quals porten tota classe de pirotécnies, quan finalitza, arriven a un escenari en el qual tota la gent vota animant aquesta companyia de teatre, fa un expectacle amb focs increible.
L’últim dia, el diumenge, fan un desfile de les comissions de les gaiates, que estos últims anys han estat acompanyats per bandes internacionals. Després d’açò comença “La Traca Final”, que recorre els carres principals de Castelló acabant en la plaça de l’Ajuntament, i una vegada allí la Reina de les festes és la que despedeix les festes en Madalena Vitol.
S’acaba la Magdalena, però ja començarem el conter arrere!

Así vos fique una cançó típica de les festes:

LLETRA DE BATALLA.

Jo, Paula Andreu, alumna de la millor escola de ball del païs, escric aquesta corrèspondencia a vós, Julia Fernández, alumna de la millor escola de ball de França, el teu nom el cual es molt reconegut.
He sentit a les dones i als homes dubtar del meu nom i talent, ficant el vostre nom per damunt del meu.
Per açò i pel meu honor, vullguere a vós desafiar en una batalla de ball, i així d'una vegada per totes fer sabre a la resta de les cuitats, i sobretot al meu regne, quin nom té que anar davant realment.
Si vós acceptes, d'ací deu dies t'esperaré prop d’on comença la frontera, si apareixes lluitarem per sabre quin nom es mereix més l'honor. Si pel contrari, no hi estàs, el meu nom quedarà per damunt del teu, per ara i per sempre, i no sols això, faré sabre a totes les cuitats de lo cobarda que eres i faré que també d’allà on vatges pugues baixar el cap de la vergonya.
Espere vore’t, no m’hi faltes, o pel contrari, aniré a per tu, i creume que t’empenediràs.

Paula Andreu

Diari de lectura.

Capítul XII, XIII i XIV


Ma donat impoténcia el vore com Plaerdemavida intentava convercer a Tirant per a que actuara contra la voluntat de Carmesina. Em feia rabia que li diguere que qui ho feia era perque era realment un home i que ella desitjava que li ocorreguera.
Unes de les altres coses que més ma cridat l'atenció ha sigut la maldat de la Viuda Reposada, perque encara que alló fora en un temps molt llunyà, seguis ocorreguent, hi ha persones que sols en no vore com dos persones que s'estimen estiguen juntes, són capaces de moltes coses, tot aço ho produïx l'envetja.

Diari de lectura.

Capítul IX, X i XI

Com a seguiment dels anteriors, aquestos també parlen de les batalles victorioses, encara que aquesta vegada per mar, que aconseguia aquest bon cavaller.
Cada vegada em deixa més asombrada la valentia i ingeni de Tirant a l'hora de batallar. No li té por a res ni a ningú, i realment em sorpren.
També unes de les cualitats d'ell que més m'agrada, és que a pesar de ser un cavaller, també hi era una bona persona, i tenia pietat d'aquells de qui no s'ho mereixien.

Diari de lectura.

Capítul VI, VII i VII



En aquest tres últims capítuls, el narrador conta les batalles que té Tirant contra els turc i les estrategies que hi fa per derrotar-los.
El que més m'agradat entre aquestos tres capítuls ha sigut en la forma en que Tirant li respon al Rei d'Egipte, dient-li que si acepta la batalla a tota ultrança. M'agradat molt les contestacions que li dona a este, ja que la seua actitud era prou xulesca i Tirant utilitza eixa xuleria en el llenguatge.

Diari de lectura.

CAPÍTUL III, IV i V

L'ambaixador va anar a comunicar al rei que els turcs s'havien amagat en un plan molt bé, sense ser vistos. Però van vore com anaven al riu a beure, tan ells com els cavalls. El Duc de Macedonia va anar a atacar-los pero no van conseguir molt i van fugir correns. Els moros es van apropiar de la cuitat i van dir que també s'apropiarien de Constantinoble després d'agafar al Duc de Macedonia. Aleshores Tirant va començar a elaborar una estrategia, va reunir a molt homes disposats a batallar per l'Imperi i per les seues famílies. Abans de partir Tirant li demana un objecte personal a Carmesina, a lo que esta li va donar la seua camissa i ell se la va posar. El rei li dona unes cartes per al Duc de Macedonia, per al Conestable i per més.

Van acampar en un bell prat, prop de la cuitat Pelidàs. En saber la cuitat que recivien reforços es van alegrar, encara que ho feren amb molta discreció per a que no s'assabentaren els moros, i encara així ho van fer. Els moros per asegurar-se van enviar a quatre homes, que no acabaven d'estar bé per espiar. Tirant i un home que coneixia bé el terreny es van apropar per vore el campament dels moros. Quan aquestos li comunicaren la situació al poble, Tirant va demanar alguns homes per a que portaren a eixos espies, i es van oferir set homes. Aquestos es van amagar detrás del riu i van esperar que estigueren farts d'aigua per poder-lo caçar millor. I així ho feren, encara que a un el van tindre que tallar el cap.
Per la nit van partir per a fer la batalla, duien a moltes egües, i una vegada allí les van soltar. La reacció va ser que els caballs dels turcs es van tornar bojos i els turcs isqueren en busca d'aquestos sense estar armats, va ser un bon moment per atacar. El Gran Turc i el soldat al vore que perdien es van anar correns i es dirigien cap a la muntanya, van tallar el pont per poder salvar-se.
El Duc va quedar salvat, encara que aquest no mostrava cap nota d'agraïment, al contrari pareixia enfadat.

Els turcs molt desesperats li demanaren al rei d'Egipte que els ajudara en matar a Tirant, ja que era molt inteligent. Aquest ho va aceptar i va anar al campament de Tirant, que li va fer una gran benvinguda però el rei li va dir que era el cavaller més cruel i que li desitjava la mort.
Un serf del Soldà que era moro però desitjava ser cristià, es va aliar amb Tirant. Es va batejar i es ficà un nom cristià, li comunicava les accions dels moros i els moviments que aquestos hi feien. Quan arribava al campament moro, els enganyava dient que a qui estava traïcionant era als cristians.

Diari de lectura.

Mentre em vaig llegint el llibre de Tirant lo Blanc anire resumin les seues aventures tan de batalles com amoroses.

CAPÍTUL I, II

El rei va fer llegir una carta a Tirant, que acabava de vindre de Sicília, en la qual el rei de Constantinoble demana a un soldat que fos bo en armes ja que sinó pedrien les terres i els bens. Tirant va aceptar sense cap dubte. Quan va arribar allí va ser benvingut en una gran ceremonia, i una vegada aquesta va finalitzar va anar a saludar a les dones que es trobaven en dol degut a la mort del fill de rei. Va vore a una jove, molt bella, que era la filla de rei i germana del soldat mort i es va enamorar.

Cada dia que passava s'adonava de que es trobava més enamorat. Un dia la Princesa va fer manar un patge per comunicar a Tirant que el volia veure al mig dia per donar-li un consell. Carmesina li va avisar de que tinguera compte amb el duc de Macedónia ja que actuava amb actes de traïció.
Abans de partir la Princesa li va preguntar el nom de la dona que li causava eixe mal i ell li va entregar un mirall. Quan aquesta el va mirar es va assaventar de que era ella la causant, però ella no volia saber res del assumpte.


El que més m'ha cridat l'atenció ha sigut en la forma en que Tirant se li declara, ja que pense que es una de les formes més originals per fer-ho.

Només tu.

Aquesta canço parla del amor, i n'estic segura que a més d'un li fara pensar en algú. També pot ser dedicada a un gran amic, de fet jo li la dedica a un.

">

Trobadors i trobairitzs

La poesia trobadoresca és la primera mostra de literatura en la história; el tema normalment és la historia d'un cavaller enamorat d'una dona casada, els marits també es deien "gilós" pero el tema també podia ser fonebre.als poemes de amor li deien amor cortes perquè el consideravan un amor impocible,estava escrita en llengua vulgar, l'occità provençal, era una poesia entesa per tots, per que rera la llengua q es parlava al carrer la millo epoca va ser al segle XI,XII,XIII. per recitar aquestes poesies el joglar utilitzaba senyals, que era la forma que la dama i l'enamorat s'entendien, i així el marit o qualsevol altra persona no s'adonaven del que tractava la poesia.

->Trets:

• En primer lloc és sorprenent l’elevat nombre de participants, un tres-cents cinquanta, vint-i-cinc d’origen català, precedents de totes les classes socials lliures de la societat medieval, amb una producció d’uns deu mil versos.
• En segon lloc, convé destacar la seua extrema reglamentació. El trobador no crea amb l’objectiu de mostrar una experiència única i irrepetible: la lírica trobadoresca es regeix per unes normes temàtiques i formals molt estrictes i s’organitza en gèneres; l’originalitat, tot i les diferències qualitatives entre els trobadors, és un concepte més modern.
• El tercer lloc convé destacar-ne la temàtica. Dos van ser els grans temes de la producció trobadoresca: la guerra, quasi l’única activitat laboral de la classe cavalleresca, i l’amor. El gènere per a la temàtica guerrera era el sirventés, que servia per a expressar l’odi, la burla, la desqualificació, les ganes de brega, etc. I el gènere per excel·lència per a parlar de l’amor va ser la cançó.

Els autors son els poetes cortesans.

El trobador no tan sols redactava el text, o lletra, de la poesia, sinó que també componia la música amb la qual aquella havia d'ésser difosa per mitjà del cant. El trobador era, doncs, músic i poeta alhora; i els cançoners medievals ens han conservat bon nombre de notacions musicals de poesies trobadoresques. Aquesta necessitat de compondre musicalment exigia al trobador una elevada formació i una especialització determinada que, en principi, barrava el pas als mers diletants. La rígida tècnica poètica tampoc no permetia les improvisacions.

No es correspon, ja que realment la dona no té autoritat, tot al llarg de l’edat mitjana les dones foren els peons del homes. La dona adolescent, fins arribar a l'adolescència, era propietat del pare, que s'encarregava d'alimentar-la i d'educar-la fins que es casava i passava a dependre del marit i en el poema, mantenen una relació de vassall y rei.
Si que són seriosos, es condideren ells els vassalls i la dona com el rei.

Les trobairitz, per la seva banda, també canten als cavallers i trobadors, no pas als seus marits. L'amor no era molt freqüent entre els matrimonis nobles, de manera que sovint l'amor s'expressava fora del matrimoni.
Es creen entre els amants uns vincles semblants als feudals. Ella és la senyora i l'amant es declara el seu vassall. El joc de l'amor cortès entra en l'ideal cavalleresc de manera que el cavaller tria la seva dama, que no és la seva dona, porta un objecte que ella li ha donat i lluita per ella per tal d'obtenir una paraula o un gest de reconeixement. Les trobairitz, que eren mullers i filles de nobles, escrivien poemes directes i sensuals, que valoraven de l'amic sobretot la fidelitat.

Encara que la dona, no esta en la meteixa graella que fa anys, es seguix considerant a la dona inferior, i en molts països exageradament.

Historia d'amor.

Juana era menuda quan encara ella desitjava tot el que una xiqueta podia desitjar, però sobretot en trobar algún dia eixe príncep blau que l'omplira de felicitat. Desitjava una gran boda, un enorme castell i dos filles els quals els nom ja els havia elegit, Lluisa i Elvira.
Van passar els anys i son pare, el rei Felip, la va obligar a casar-se amb el príncep d'Inglaterra, ja que provenia d'una família molt poderosa. Al començament, li resultaba molt extrany compartir llit en algú que a penes coneixia, però poc a poc li anava agafant afecte, encara que mai el va arrivar a voldre.
Era un dia qualsevol, anava en Maria, una dona que l' acompanyaba dia i nit per resoldre les seues necessitats. Quan van arribar al poble de la cuitat, Joana va sentir una veu que li va recordar a quan sa mare, que ja no vivia, li cantava cançons abans d'anar a dormir, es va arrimar i va vore a un homenot recitant una canço sentat a les escales. Només vore's es van quedar mirant fixament una bona estona.
Cada dia ella anava al poble per vore'l i aquest li composava cançons, poc a poc els enamorats sentien més l'ún per l'altre. Es veien amagatalls i es mostraven el seu amor apassionadament. Un d'eixos dies un home que estava en eixa plaça on el trobador cantava, es va adonar de les mirades que es feien entre la reina i ell, a lo que va anar a contra-li-ho al rei.
El rei Felip, no s'ho volia creure, però reflexionava sobre el temps que Joana pasava fora.
Un matí, en la taula mentre dinavent, Joana li va anunciar al rei que esperava un fill, aquest front aquesta noticia va pensar que era millor no dir res sobre les seues sospites i esperar a que nasquera el fill.
Tot seguia igual, Joana cada matí se n'anava al poble i ell se n'anava a caçar. Així van passar els messos, fins que va arrivar el esperat moment. Només el rei Felip va vore la nena, va manar a matar a Joana. Una vegada aquesta va morir el poble va demanar explicacions, a lo que el rei va dir:
Desde les darreres generacions la meua familia ha tingut un problema en la desendencia, si vos fixeu tota la meua família estaba formada per homes, ja que, cada vegada que nasquera una nena moria.

L' amor.

La paraula amor es molt relativa, vuic dir, cada persona li atribueix un diferent significat, ja que la paraula en si te diversos significats.

Quan sents amor cap a una altra persona, es una, o la millor diria jo, de les millors sensacions que un mateix es capaç de sentir. Quan sents que l'estimes, quan la veus que el teu cor comença a palpita més rapidament, quan sents la seua veu i sents un rebombori en la pancha, quan no parles en ella en una estona i ja tens ganes de tornar-la a veure, quan estás en ella el temps passa volant i estas realment agust, tot eixe món de sensacions et fa viure en una bombolla en la que sols existeix eixa persona i tu. Malgrat que, la paraula amor moltes vegades ve acompanyada amb la tristeta, perque com diu el dit, “No hay peor castigo, que un amor mal correspondido”.

Encara que hi existiesen diferents tipus d’amor, quan tu estimes a una persona i sents que vols passar amb ella cada moment.

El amor que pot crear una gran amistad, que es un dels amors més importants que hi ha, ja que sentir que l’altra persona es preocupa per tu es una sensación molt especial.

I per últim esta el amor que té una persona té cap als membres de la seua familia, sobretot al pare i a la mare.

En definitiva, es un sentiment que deuria estar present sempre.